Després de la invasió musulmana (711) es configuren diversos nuclis de resistència al nord peninsular que no passaran a l'ofensiva fins a la disgregació del Califat de Còrdova (1031) en els febles regnes de taifes.
Els fets reflectits al mapa destaquen com Alfons VI de Castella els clava un cop dur amb la reconquesta de Toledo (1085) pel que demana ajuda a l’imperi almoràvit que frenarà temporalment l'avanç cristià en les batalles de Sagrajas (1086) i Uclés (1108)
Per la seva banda, Alfons I d'Aragó domina la vall mitjana de l'Ebre (Saragossa, 1118).
El poder almoràvit es descompon, sorgint breument nous regnes de taifes absorbits per l'apogeu dels almohades que unifiquen de nou Al-Andalus frenant l'avanç dels regnes cristians cap al sud amb la seva contundent victòria sobre Castella a Alarcos (1195).
Davant el perill es creen ordres militars (Santiago, Calatrava i Alcántara), s'estableixen pactes per al repartiment dels territoris musulmans entre Castella i Aragó (Tudillen, Cazola) i es prepara un gran coalició cristiana que vencerà definitivament als almohades en les Naves de Tolosa (1212).
La conseqüència directa es pot observar en el mapa, la reconquesta d'un extens territori en pocs anys (1212-1265), que davant la manca de la població necessària, serà repoblat en la seva major part per les ordres militars configurant latifundis ramaders al capdavant de cavallers (comanadors).
Mentre Fernando III de Castella i Lleó es fa amb Badajoz, Sevilla, Còrdova i Múrcia, Jaume I d'Aragó farà el mateix amb Mallorca i València. Per la seva banda, Portugal avançarà fins a l'Atlàntic, fixant la seva frontera amb Castella en el curs del Guadiana, mentre que el regne nassarita Granada resistirà fins a 1492 com a vassall de Castella.